martes, 2 de julio de 2013

EL PERQUÈ D'UN ALTRE MIRADA ENRERE: SOLS RETALLADES?




per accedir al llibre clik
  

La primavera del 2008 vaig acabar el llibre Bellvitge, anatomia de un Hospital i avui i a finals del 2012, estic amb l’últim capítol d’un altre, amb contingut i objectius ben diferents.
Aquell era un recull de vivències personals d’un grup de companys sobre tres dècades d’evolució d’un hospital –per a nosaltres paradigmàtic– de la sanitat pública, reconegut com un dels millors centres de referència del país.

El projecte actual pot ser que sigui el final d’aquella cerca de l’excel•lència, marcada per una crisi de valors i desmotivació generalitzada de la gent, arran d’un seguit de retallades de la despesa sanitària imposades amb delit compulsiu, en el decurs dels darrers dos anys.
El seu detall i conseqüències s’inclouen al segon capítol que −al meu entendre− es important, en tant que allí s’endevinen les claus dels canvis que segurament posaran, negre sobre blanc, el futur del nostre sistema de salut per als propers anys.

Una mostra indesitjada es la cridanera davallada de l’activitat de l’HUB, fruit en gran part de la incongruència que suposa plantejar un seguit tan continuat de mesures restrictives i sense propostes alternatives imaginatives, encara que teòriques, per arreglar el desgavell econòmic del que segons sembla, estem empresonats.
A dia d’avui, el resultat es que dels 800 llits que tenia l’hospital l’any 2010, en romanen oberts no mes de 600, a urgències sols esta obert un quiròfan a partir de les 22 hores, dels 40 llits de la UCI nomes en funcionen 30 i la llista d’espera al març del 2012 es del 43% (font: El Pais 21/03/12). A mes, segons l’informe preliminar de l’explotació del CMBD del Cat Salut, la caiguda de l’activitat es del -14,29% , amb una disminució del 11,15% de la activitat quirúrgica programada i una important caiguda de l’índex cost-eficiencia (EFI2) del Centre, acompanyada d’un sorprenent, encara que lleuger, increment de la plantilla....

Però el que mes Impacta, es la inhibició i desmotivació actual de la Gent, per la inseguretat i la por actuals, agreujat tot per unes Juntes clíniques ineficients i/o bloquejades, que contrasta ben malament amb l’ increment d’equips de suport administratiu, al servei d’una burocràcia de gestió economicista poc transparent.
L’agreujament d’aquesta insatisfacció està en relació a què la majoria del col•lectiu sanitari ha perdut els vincles d’interès personal per desenvolupar la seva feina, perquè el que ara importa és millorar la productivitat, disminuir el cost i, en definitiva, ignorar, quan no menysprear, un treball que, per altra banda, no se’ls hi permet d’organitzar lliurement.

Un cap de servei abastament prestigiat de la dècada dels 80, ara jubilat, em deia fa temps: “me parece que Bellvitge será siempre un buen Hospital, pero con mucha gente quemada, con muchísima experiencia, pero bajo la influencia de los vigentes criterios economicistas que tal vez causen mella en los médicos jóvenes que, a lo peor, también tendrán que ser economistas en el futuro”...
Recordo aquestes frases perquè, tres anys després, comprovo com dins l’equip que avui gestiona l’Hospital hi han almenys tres comandaments de menys de 30 anys, dels quals no consta experiència clínica continuada i que han assumit la gestió de llocs bàsics del Centre, com ara l’ unitat d’Admissions i la programació del Bloc Quirúrgic, incloent-ne la dels llits d’hospitalització que, com és sabut, avui són simplement “llits de l’hospital” que aquest manega, obre o tanca segons bufen els vents... del carrer Balmes o del pavelló Ave Maria

Un aspecte que condiciona el futur és l’actual forma en què els metges joves es vinculen amb l’Hospital: un adjunt de Medicina, em diu que, efectivament, “la gent està molt i molt desmotivada i el pitjor, és que sembla que ‘passi’ molt de l’Hospital”, tot i afegint que entre alguns d’ells preval l’idea d’un treball de vuit a tres de la tarda. Després, “un es treu la bata i deixa de ser metge o se’n va a la privada...
Un altre company em raonava el grau d’implicació actual del metge, tot dient que l’assistència que es practica a dia d’avui fuig de la necessitat de prendre decisions perquè moltes vegades els problemes no són purament mèdics, encara que sí importants pel malalt. I si en algun moment no s’és capaç d’actuar sobre ells, el que es fa habitualment és passar-se’ls d’un a l’altre. Al cap i a la fi, sembla que “realment no importa que l’hospital continuï tenint un problema; l’objectiu és que no sigui teu...

L’autor lamenta molt i molt escoltar aquesta realitat, que demostra l’ actualment precària il•lusió de la gent per la seva feina. Tot i acceptant que el metge ha perdut gran part del protagonisme de la dècada dels 90, caldria buscar com retornar-li la il•lusió. I si en alguns casos això ja no és possible o molt difícil, plantejar la més que urgent necessitat d’incorporar gent nova i de previsible prestigi futur.

I si s’accepta que l’actual insatisfacció del metge està lligada a la actual i poc transparent política de gestió, a un sou insuficient, a l’absència de líders d’opinió i sobretot, a les condicions inamovibles dels llocs de treball, crec que la cosa pinta malament, perquè dubto molt que l’actual Sistema de Salut i els seus líders polítics pugin trobar mecanismes per corregir aquesta situació.

Aqui arribats, potser es el moment de preguntar-se si hi ha previsions de futur per a l’Hospital de Bellvitge i si es el cas, caldrà fer un esquema de quines podrien ser, que per l’Autor, passen per l’aposta d’un nou model d’Hospital, basat en el principi de la cultura empresarial, sense oblidar que el cost benefici es un aspecte cabdal , però no el mes important: el que ho es de veritat es el malalt sobre el qual ha de girar tota la estructura del Centre. En definitiva, cal que l’hospital funcioni amb un model bàsic d’organització i gestió de la clínica, sobre la base d’un nou esquema de lideratge directiu basat en “saber allò que s’ha de fer i, sobretot, quan s’ha de fer”.
el Director General que es proposa, hauria de ser una figura única a l’organigrama funcional del Centre, a més d’un líder capaç de coordinar i estimular els professionals dels diferents serveis/unitats, convencent-los de què són els protagonistes del negoci de l’hospital, tot i reforçant el lideratge dels facultatius responsables de unitats funcionals.
Per altra banda, els càrrecs de comandament haurien de tenir molt en compte la necessitat de la coparticipació dels metges com una forma intel•ligent de millorar la productivitat.

En qualsevol cas, la pregunta del milió sobre el inajornable recanvi generacional sería: els millors estan dins o cal buscar-los fora?
I encara un altra: com corregir la habitual endogàmia i “l’adscripció digital” dels últims anys?

Un altre aspecte que condiciona molt i molt el futur, és la nostra proposta de dedicació exclusiva dels càrrecs de comandament clínic.
Recordo que durant les vagues sorgides al final del passat segle, el Col•legi de Metges va recomanar a l’ICS la possibilitat d’implantar aquest tipus de dedicació (Instrucció 06/2006) sobre el “complement de dedicació exclusiva” dels metges i per raons que aleshores no vaig entendre, i que temo que avui no hagin canviat, recordo que el col•lectiu mèdic, després de fer una enquesta lliure i secreta, va concloure: “els metges amb dedicació exclusiva no tenien un rendiment superior a la resta”.
I si això encara és així, crec que alguns dels paràmetres del nou model d’Hospital que es proposa seran aferrissadament contestats, per aquells, pocs o molts, que ja els hi va be l’actual situació...

Per acabar, m’agradaria imaginar que la pròxima inauguració -encara que parcial- del nou complex Tecnco-quirurgic, es possible que porti una nova forma de fer les coses, acompanyada d’una redefinició dels llocs de treball, afavorint la participació deliberativa i real dels membres en el si dels equips i, en definitiva, procurant que els objectius del grup siguin assumits per tothom com a propis.

De tal manera que els protagonistes de l’assistència, el malalt i els seus metges i les seves Infermeres, puguin recuperar l’esperit que hi havia als anys 80 i 90.

                                                    ______________________

No hay comentarios:

Publicar un comentario